Els cecs i l’elefant

Un dia Buda, envoltat de deixebles, va explicar la següent història:

Hi havia un maharajà que va reunir tots els cecs de les contrades veïnes i va demanar que els posessin davant d’un elefant i que anessin explicant què els semblava que era el que tocaven a mesura que l’anaven explorant. Uns, després de tocar el cap van dir que era un estri, els qui havien tocat l’orella van dir que era com una tela gruixada però flexible, els qui havien tocat l’ullal deien que era com un cilindre llis i molt dur, els qui palparen les potes van dir que eren les columnes d’un edifici, i , així, cadascú enderiat amb el que havia experimentat ho defensava amb una veu cada vegada més forta, fins que arribaren a les mans, perquè tots volien tenir la raó.

Buda va fer una pausa i després va dir:

- Així som tots nosaltres, cecs, desconeixedors de tota la veritat, i en canvi ens aferrem al poc que sabem fins a barallar-nos amb els altres si cal. La visió parcial de vegades és més enganyadora que el desconeixement.

La conversa sobre el conte amb els alumnes de 2n

Bel: què conta es conte?
Christian: en Buda ensenyava un conte als seus alumnes.
Toni: que eren uns cecs i un elefant, que es cecs havien de tocar ses coses per saber què era. I un va tocar ses orelles i va pensar que era com una ... manta. I es qui varen tocar ses potes, varen dir que era una cosa...com ses qui tenen alguns museus. I qualcuns varen dir que es claus són com a ... cilindres.
Mía: lis va explicar en es seus alumnes com ho feien es cecs per saber lo que era, i ho varen tocar i no ho varen endevinar.
Bel: i se varen posar d’acord, o no? Què els va passar als cecs?
Andreu: que cadascú anava per sa seva part, volien que ho endevinessin ... si jo som un cec i no sé què estic tocant, per exemple, ets ullals, dic que per exemple és un cilindre! I no varen estar d’acord.
Marc: se varen barallar.
Felip: però com se podem barallar si no se poden veure?
Xisca L: se poden tocar. Mos vol explicar que es cecs també tenen maneres per fer ses coses.
Bel: recordau, sa frase de’n Buda: “així som tots noltros, cecs, perquè només coneixem una petita part de sa veritat, i així i tot la defensam tant que fins i tot mos barallam”.
Toni: vol dir que tots sempre volem tenir sa raó!
Bel: ara anam! Això mateix vol dir es conte! Que tots volem tenir sa raó.
Mía: però no sempre la tenim!
Bel: què trobau que haurien pogut fer es cecs?
Xisca L : haguessin pogut tocar sa mateixa part tots, per estar d’acord.
Rosie: ajudar, es que hi veien.
Bel: i si a sa sala no hi havia ningú que hi veia, què haurien pogut fer?
Ela: xerrar i intentar-se posar d’acord.
Bel: com?
Marc: dir-li en es rei que no saben què és.
Andreu: que haguessin tocat diferents parts cada un. Si un toca ses cames, que després anés a un altre lloc a tocar. Cada vegada sabrien més, tocar tot es cos i sabran què és.
Xisca L: és que és obvi que no pensessin lo mateix perquè tots tocaven diferents parts, i ses parts són diferents.
Marc: cadascú toca una part.
Mía: és ver perquè no estan tocant lo mateix.
Christian: si un toca ses cames i s’altre es clau...
Bel: hauria funcionat sa idea de n’Andreu?
Tots troben que sí.