Les padrines i els padrins

A la classe de sisè hem fet una redacció sobre els nostres padrins i padrines, aquí vos deixam la de na Maria Magdalena. Ha fet una feina molt ben feta, segur que vos agrada i vos sentiu indentificats.

Els padrins són els pares dels nostres pares i per tant són uns segons pares per a nosaltres, però més majors, per això molta gent no els fa cas. Però jo si perquè al ser  persones majors, tenen més experiència en la vida, et donen molts bons consells (com no emprar el mòbil i sortir més al carrer), et conten històries, tradicions, gloses. També m’agraden perquè et cuiden i et donen molt d’amor, et preparen menjar molt bo i molt elaborat, te fan molt de cas (sobretot quan ets petit), et donen tot el que vols i, a vegades, el pares llavors s’enfaden perquè  troben haurien de que renyar-nos un poc més en el moment que feim coses mal fetes.

Ells et fan valorar més les coses, pot ser perquè quan eren petits hi havia molta pobresa ja que varen néixer a la postguerra, en aquell temps quasi  totes les famílies eren nombroses i només tenien per menjar el que cultivaven no tenien molts de doblers i tampoc hi havia botigues per poder compar. Per això no entenen que els nins d’ara tenguin tantes coses. També els ha vengut molt de nou això de les noves tecnologies i no deixen que ho toquis perquè  ells desconeixen el tema i es pensen que ho rompràs.

Moltes vegades les idees no són les mateixes i això provoca moltes discussions, per exemple, com abans he dit varen néixer a la postguerra i tot ho menjaven amb pa i quan es menja alguna cosa sempre s’ha de menjar amb pa en cas contrari s’enfaden.  

Pens que  és molt difícil trobar coses dolentes dels padrins, però potser l’única que trob és que són molt xafarders/es però això no és una cosa important.

Hi ha persones, que per desgràcia no han pogut conèixer els seus padrins. En el meu cas no he pogut conèixier la meva padrina per part del meu pare, ja que va morir fa 21 anys, i el meu padrí patern també, va morir fa dos anys desprès d’estar sis anys segut a una cadira de rodes a causa d’un ictus cerebral, i jo només tenc records més bé trists, perquè no podia estar amb ell, jugar, ni contar-me coses. M’hauria agradat poder-los disfrutar i poder passar molt de temps amb ells. Per això, a tots els que teniu els seus padrins vius vos recoman que els disfruteu tot i molt més del que pugueu.